La gent que ens coneix més ja sabrà a què ens dediquem i com fem servir la diversitat de paisatges i elements per ajudar al desenvolupament del medi ambient i rural.
Però comencem des del principi. La primera cosa que hem de preguntar-nos és, què és la Natura? Què ens evoca aquesta paraula?
Evidentment, la resposta no és ni senzilla ni única ni tan sols fixa en el temps, però un sentit seria ser el contrari d’artificial. Per tant, un medi ambient natural ens porta al cap paisatges verges, sense intervenció de l’ésser humà, imaginem boscos, muntanyes, platges desertes… Però què diríem d’una foto com aquesta?
Devesa mediterrània. Imatge cedida per l’IES Dr. Fernandez Santana
És una devesa d’alzines típica mediterrània, ací tenim l’exemple d’un paisatge antropitzat, i no per això vol dir que no ens evoque la paraula Natura. Perquè al cap i a la fi, l’ésser humà no és més que un animal, i per tant, pertany a la Natura com qualsevol altre, que a vegades degut a la capacitat transformadora que tenim (i un poquet d’egocentrisme) pareix que ho oblidem.
I aquesta capacitat transformadora, a on conflueixen natura i societat humana és a on apareix el terme Paisatge: un ecosistema al qual afegim valors humans tant des de la percepció subjectiva com a l’efecte dels usos del territori. Per això, tendim a pensar que és més natural conforme menys acció antròpica hi ha.
El resultat d’aquesta visió i les polítiques que l’han aplicat és un model en el qual s’ha intentat dibuixar línies pel territori diferenciant el que és natural del que no ho és. Línies que han acabat emmarcant unes ciutats totalment desnaturalitzades, granges afinades, camps agrícoles intensius i unes reserves Naturals tan limitades que és necessari fer tasques de manteniment per sostenir-les. A on està eixa Natura verge que es buscava?
La nostra visió passa per des-dibuixar aquestes línies, perquè els tres elements -habitatge, producció i Natura- interactuen i treballen per crear un ambient amb més biodiversitat, salubritat i benestar.
I qui ha estat fent això millor que ningú són les zones rurals.
Amb pràctiques agroecològiques més antigues que la mateixa paraula, els usos tradicionals del territori creaven un entorn natural capaç de suplir les necessitats de les seues pobladores. Com a resultat d’aquesta relació, la natura que ens envolta ha co-evolucionat amb nosaltres, s’ha adaptat i a vegades es veu potenciada per les activitats humanes.
Per això per a protegir el nostre patrimoni natural no podem pensar en què el millor és no tocar-la, com si fóra una foto estàtica a un museu. Cal dotar al paisatge de vida, de reconeixement i respecte. Cal recuperar la identitat rural, valorant el patrimoni llegat i la seua saviesa connectada amb la Natura.
